Sóc un metge nord-americà que va anar a Gaza. El que vaig veure no va ser la guerra, sinó l’aniquilació.

A finals de gener, vaig sortir de casa meva a Virgínia, on treballo com a cirurgià plàstic i reconstructiu i em vaig unir a un grup de metges i infermeres que viatjaven a Egipte amb el grup d’ajuda humanitària MedGlobal per fer-se voluntari a Gaza. He treballat en altres zones de guerra. Però el que vaig presenciar durant els següents 10 dies a Gaza no va ser una guerra, sinó l’aniquilació. Almenys 28.000 palestins han mort en el bombardeig israelià de Gaza. Des del Caire, la capital d’Egipte, vam conduir 12 hores cap a l’est fins a la frontera de Rafah. Vam passar quilòmetres de camions d’ajuda humanitària estacionats perquè no se’ls permetia entrar a Gaza. A part del meu equip i altres membres enviats de les Nacions Unides i de l’Organització Mundial de la Salut, hi havia molt pocs altres. Entrar al sud de Gaza el 29 de gener, on molts han fugit del nord, semblava les primeres pàgines d’una novel·la distòpica. Les nostres orelles estaven adormides amb el brunzit constant del que em deien que eren els drons de vigilància que giraven constantment. Els nostres nassos es van consumir amb la pudor d’1 milió d’humans desplaçats que vivien a prop sense un sanejament adequat. Els nostres ulls es van perdre en el mar de tendes. Ens vam allotjar a una casa d’hostes a Rafah. La nostra primera nit va ser freda i molts de nosaltres no vam poder dormir. Ens vam quedar al balcó escol…  tant les bombes i veient com pujava el fum de Khan Yunis. En una ocasió, un grapat de nens, tots d’entre 5 i 8 anys, van ser portats a urgències pels seus pares. Tots tenien trets de franctirador al cap. Aquestes famílies tornaven a casa seva a Khan Yunis, a uns 2,5 quilòmetres de l’hospital, després que els tancs israelians s’haguessin retirat. Però sembla que els franctiradors es van quedar enrere. Cap d’aquests nens va sobreviure. El darrer dia, quan tornava a la casa d’hostes on els habitants sabien que s’allotjaven els estrangers, un nen jove va córrer i em va lliurar un petit regal. Era una roca de la platja, amb una inscripció àrab escrita amb un retolador: "Des de Gaza, amb amor, malgrat el dolor". Quan em vaig quedar al balcó mirant en Rafah per darrera vegada, vam poder escoltar els drons, els bombardejos i els esclats de metralladores, però aquesta vegada alguna cosa va ser diferent: els sons eren més forts, les explosions eren més a prop. Aquesta setmana, les forces israelianes van assaltar un altre gran hospital a Gaza i estan planejant una ofensiva terrestre a Rafah. Em sento increïblement culpable d’haver pogut marxar mentre milions de persones es veuen obligats a suportar el malson a Gaza. Com a nord-americà, penso en els nostres diners dels impostos que paguen per les armes que probablement van ferir els meus pacients allà. Ja expulsats de casa seva, aquestes persones no tenen cap altre lloc on girar.